dimecres, 10 de desembre de 2008

Crisi econòmicia: disminució dels drets humans o justificació empresarial?

Ja per tothom és sabut que les coses van maldades. La dependència econòmica a la qual el conjunt mundial, independent del seu estatus social hi estem tots ficats de ple és realment inqüestionable. I realment, com més malament van les coses, més es valora la pela i menys la llibertat individual. És natural pensar que el fet de no poder arribar a final de mes és fotut i més encara quan hem estat acostumats a un nivell de benestar alt on la necessitat de cadascú està reflexat en el sistema de consum en sèrie (altrament dit capitalista).

La crisi econòmica produeix l'anomenat dèficit. I no només econòmic, si no també un dèficit social, un dèficit nacional, un dèficit humà, i per sobre de tot, el dèficit de la seguretat personal -en el ben entès de la frustració que patim tots plegats per poder rendir molt més del que podem a la feina).
La mal anomenada èlit empresarial (burgesia a seques, com la de principis del segle passat) continua tallant el pastís. I el poble continua amb el plat buit, només amb la felicitat de poder rapinyar alguna molla de pa quan acaben de menjar els primers.

La classe treballadora, i en especial els joves i els jubilats, continuem doncs encadenats i emmordassats per a que uns pocs puguin viure sense problemes, per a que uns pocs puguin seguir mentint, per a que uns pocs puguin dormir tranquils sense patir pel futur. Bé, potser si que patiran, però per poder continuar mantenint uns certs beneficis personals a costa dels demés.

I la solució no és pas que el govern d'en ZP es centri a aportar liquiditat als bancs, o anar a repartir el cafè a les reunions del G20. Qui són els que pateixen més les crisis? la classe treballadora, els immigrants, els joves, els jubilats, les dones. Qui pot passar amb més facilitat aquesta crisi? Els empresàris, la monarquia i el seu sèquit de comptes compteses i barons, els grans capitals que s'han anat enriquint tot aquest temps.

No amics, no. La solució no ens la portarà ZP: la seva Espanya plural, federal i d'igualtat no existeix. La solució la tenim nosaltres mateixos davant dels nassos. Consisteix en realitzar tres passos molt simples, i no cal que els facin només els polítics catalans, també ho podem fer la gent de carrer.

Un primer pas cap a la igualtat de Ple Dret (personal, social, econòmic i nacional) està en la distinció de classes: qui més s'enriqueix, més paga, i després es reparteix. La solució és la mateixa que en el cas de la llei verda catalana: qui més contamina, més paga.

El segon pas, és el respecte i l'erradicació de l'autoodi. Creurens que som un poble de veritat, que som catalans i prou. Hem de crear consciència nacional per poder tirar endavant sense dependre dels altres. Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. La política, o te la fas o te la fan (Joan Fuster).

El tercer pas és la independència dels Països Catalans i crear així, l'estat de benestar que ens mereixem TOTS els catalans i catalanes, en una República lliure i magnífica en ella mateixa, des del més humil dels treballadors fins el més influent dels empresàris.


Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

Visca Catalunya! Mori el borbó!