Consumisme nadalenc.

Avui al facebook, llegia un escrit d'una de les varies entitats de joventuts comunistes de Catalunya (no recordo les sigles). Parlaven de la crisi, citant que l'haurien de pagar els rics, ja que durant l'etapa neoliberal en que estem passant han sigut ells (els rics) qui s'han pogut embutxacar els diners a costa dels treballadors i treballadores.

Ahir em comentava el company de la pastisseria on he treballat fins fa poc, que una cosa és estalviar per poder fer fron a les multiples despeses que hem d'afrontar tota la ciutadania, i una altra ben diferent és la de no gastar per a res, cosa que a les empreses els hi prohibeix poder fer ingressos, posteriorment pagar els treballadors (sobretot als que cobren per comissions o per hores treballades) i que aquests últims no puguin comprar productes bàsics. Vindria a ser un peix que es mossega la cua.

Fa uns dies, parlant amb els meus pares que són autònoms, em recordaven que no saben com ens ho farem a partir de l'any que ve per tirar endavant. Per aquestes dates de Nadal i des de que era ben petit, he vist als pares treballar com desesperats a la botiga que ténen (fins i tot sense tancar al migdia i obrint també algun diumenge), i això ens ha permès, fer front a les despeses de gairebé tot l'any. Jo tinc un contracte temporal, i ma germana no té feina i encara ha d'acabar el batxillerat i iniciar la carrera universitària (que barata no és).

Potser últimament es parla massa de la crisi econòmica en clau catastrofista, de manera que no hi ha manera de sortir d'aquest cercle viciós que no ens permet aixecar el cap.

Perque ens sorprent tant?

Si cadascú de nosaltres aprenguessim a analitzar els problemes i a trobar-hi una solució, sabriem d'on ve el problema (consumisme generalitzat en època de bonança econòmica), podriem aïllar-lo (eliminant la precarietat: no cal que sigui una feina només dels partits polítics, tothom ha de saber fins on està disposat o disposada a vendre la seva dignitat com a persona per aconseguir els diners necessàris per viure) i així aconseguir trobar la solució (arribar a controlar l'equilibri d'ingressos i despeses per tal de no arruinar-nos i passar les èpoques més difícils molt millor).

Tal com han estat provant de vendre el govnern socialista espanyol (PSC-PSOE), la solució definitva no és donar ajudes als bancs per tal de garantir que tothom pugui demanar préstecs (això podria ser UNA de les moltes solucions, no l'única ni la primera), si no que s'ha d'aconseguir donar les ajudes directament a les famílies més desamparades i a les empreses. D'aquesta manera es podrà mantenir un grau d'independència als bancs que pot arribar a permetre un alleujament econòmic postcrisi, ja que no es tindrà tanta dependència al retornar crèdits.

La solució la tenim tots els ciutadans. Les ajudes el govern. I la dependència els bancs.

Reflexionem-hi.

Salut i república.