Consumisme nadalenc.

Avui al facebook, llegia un escrit d'una de les varies entitats de joventuts comunistes de Catalunya (no recordo les sigles). Parlaven de la crisi, citant que l'haurien de pagar els rics, ja que durant l'etapa neoliberal en que estem passant han sigut ells (els rics) qui s'han pogut embutxacar els diners a costa dels treballadors i treballadores.

Ahir em comentava el company de la pastisseria on he treballat fins fa poc, que una cosa és estalviar per poder fer fron a les multiples despeses que hem d'afrontar tota la ciutadania, i una altra ben diferent és la de no gastar per a res, cosa que a les empreses els hi prohibeix poder fer ingressos, posteriorment pagar els treballadors (sobretot als que cobren per comissions o per hores treballades) i que aquests últims no puguin comprar productes bàsics. Vindria a ser un peix que es mossega la cua.

Fa uns dies, parlant amb els meus pares que són autònoms, em recordaven que no saben com ens ho farem a partir de l'any que ve per tirar endavant. Per aquestes dates de Nadal i des de que era ben petit, he vist als pares treballar com desesperats a la botiga que ténen (fins i tot sense tancar al migdia i obrint també algun diumenge), i això ens ha permès, fer front a les despeses de gairebé tot l'any. Jo tinc un contracte temporal, i ma germana no té feina i encara ha d'acabar el batxillerat i iniciar la carrera universitària (que barata no és).

Potser últimament es parla massa de la crisi econòmica en clau catastrofista, de manera que no hi ha manera de sortir d'aquest cercle viciós que no ens permet aixecar el cap.

Perque ens sorprent tant?

Si cadascú de nosaltres aprenguessim a analitzar els problemes i a trobar-hi una solució, sabriem d'on ve el problema (consumisme generalitzat en època de bonança econòmica), podriem aïllar-lo (eliminant la precarietat: no cal que sigui una feina només dels partits polítics, tothom ha de saber fins on està disposat o disposada a vendre la seva dignitat com a persona per aconseguir els diners necessàris per viure) i així aconseguir trobar la solució (arribar a controlar l'equilibri d'ingressos i despeses per tal de no arruinar-nos i passar les èpoques més difícils molt millor).

Tal com han estat provant de vendre el govnern socialista espanyol (PSC-PSOE), la solució definitva no és donar ajudes als bancs per tal de garantir que tothom pugui demanar préstecs (això podria ser UNA de les moltes solucions, no l'única ni la primera), si no que s'ha d'aconseguir donar les ajudes directament a les famílies més desamparades i a les empreses. D'aquesta manera es podrà mantenir un grau d'independència als bancs que pot arribar a permetre un alleujament econòmic postcrisi, ja que no es tindrà tanta dependència al retornar crèdits.

La solució la tenim tots els ciutadans. Les ajudes el govern. I la dependència els bancs.

Reflexionem-hi.

Salut i república.

Crisi econòmicia: disminució dels drets humans o justificació empresarial?

Ja per tothom és sabut que les coses van maldades. La dependència econòmica a la qual el conjunt mundial, independent del seu estatus social hi estem tots ficats de ple és realment inqüestionable. I realment, com més malament van les coses, més es valora la pela i menys la llibertat individual. És natural pensar que el fet de no poder arribar a final de mes és fotut i més encara quan hem estat acostumats a un nivell de benestar alt on la necessitat de cadascú està reflexat en el sistema de consum en sèrie (altrament dit capitalista).

La crisi econòmica produeix l'anomenat dèficit. I no només econòmic, si no també un dèficit social, un dèficit nacional, un dèficit humà, i per sobre de tot, el dèficit de la seguretat personal -en el ben entès de la frustració que patim tots plegats per poder rendir molt més del que podem a la feina).
La mal anomenada èlit empresarial (burgesia a seques, com la de principis del segle passat) continua tallant el pastís. I el poble continua amb el plat buit, només amb la felicitat de poder rapinyar alguna molla de pa quan acaben de menjar els primers.

La classe treballadora, i en especial els joves i els jubilats, continuem doncs encadenats i emmordassats per a que uns pocs puguin viure sense problemes, per a que uns pocs puguin seguir mentint, per a que uns pocs puguin dormir tranquils sense patir pel futur. Bé, potser si que patiran, però per poder continuar mantenint uns certs beneficis personals a costa dels demés.

I la solució no és pas que el govern d'en ZP es centri a aportar liquiditat als bancs, o anar a repartir el cafè a les reunions del G20. Qui són els que pateixen més les crisis? la classe treballadora, els immigrants, els joves, els jubilats, les dones. Qui pot passar amb més facilitat aquesta crisi? Els empresàris, la monarquia i el seu sèquit de comptes compteses i barons, els grans capitals que s'han anat enriquint tot aquest temps.

No amics, no. La solució no ens la portarà ZP: la seva Espanya plural, federal i d'igualtat no existeix. La solució la tenim nosaltres mateixos davant dels nassos. Consisteix en realitzar tres passos molt simples, i no cal que els facin només els polítics catalans, també ho podem fer la gent de carrer.

Un primer pas cap a la igualtat de Ple Dret (personal, social, econòmic i nacional) està en la distinció de classes: qui més s'enriqueix, més paga, i després es reparteix. La solució és la mateixa que en el cas de la llei verda catalana: qui més contamina, més paga.

El segon pas, és el respecte i l'erradicació de l'autoodi. Creurens que som un poble de veritat, que som catalans i prou. Hem de crear consciència nacional per poder tirar endavant sense dependre dels altres. Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. La política, o te la fas o te la fan (Joan Fuster).

El tercer pas és la independència dels Països Catalans i crear així, l'estat de benestar que ens mereixem TOTS els catalans i catalanes, en una República lliure i magnífica en ella mateixa, des del més humil dels treballadors fins el més influent dels empresàris.


Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

Visca Catalunya! Mori el borbó!