Ara fa una estona, revisant vells texts i poemes que fa temps ja no revisava ni reescrivia, ja gairebé havia sumit en l'oblit un poema que (buf!) fa temps em va deleitar la imaginació més sensual que podia tenir en no més de setze anys. El vaig extreure d'un comic eròtic. La veritat és que és l'últim lloc on imaginava que es podria publicar un poema, tot i que les vinyetes esqueien d'allò més bé. Lògicament, la imaginació hi feia moltíssim, doncs no només excita, sino que realment sembla que ho visquis. Com a mínim, a mi em passa. Recordo haver-los'hi explicat als companys de classe el relat, i trobar-hi semblança amb el conte de la bella i la bèstia, però crec que segurament l'autor relata més que això. El problema, està que per molt que busqui, no trobo cap llibre sobre l'autor, si realment existeix. Si algú li sona el nom (o més propiament, el pseudònim de l'autor), que ho comenti. Aquí teniu aquesta delicia:
La bellesa de la bèstia:
No vull la indolència dels salons, ni la conjura galant de la seva música enganyosa. Ara, només escolto la seva crida, l'udol sec de la seva luxúria desencadenada. La nit sagna per la ferida que va obrir la bèstia, una força salvatge m'arrossega cap a ell. De sobte, sento elevar-se amb aguda verticalitat, el centre del seu poder. L'olor obscena, profana les fragàncies del jardí, sotmetent-les a l'oblit. Per què aquest neguit? En quin animal m'estic convertint? Les seves mans, de sobte, estan en les meves, recorrent cada racó del meu cos, explorant amb avidesa ànimal. Ara, estic ja davant teu, el meu senyor, la meva pell s'estremeix, et temo. Però també et desitjo, et desitjo d'una manera primitiva, fosca. Pren el meu cos, rei dels ocults. La teva presència diabòlica encarna el prohibit, en tu sento perdre's la meva consciència en una profunditat sense nom. Pren-me, profana la meva castedat, torna'm al principi dels temps. I la bèstia va actuar com un exèrcit ocupant territori ja conquerit. Després va descansar. Ara t'abandonaré, oh bèstia divina, abans que la teva humana condició es reveli i transfiguri de vulgaritat el teu cos i la teva ànima.
Varon Orlando.
La bellesa de la bèstia:
No vull la indolència dels salons, ni la conjura galant de la seva música enganyosa. Ara, només escolto la seva crida, l'udol sec de la seva luxúria desencadenada. La nit sagna per la ferida que va obrir la bèstia, una força salvatge m'arrossega cap a ell. De sobte, sento elevar-se amb aguda verticalitat, el centre del seu poder. L'olor obscena, profana les fragàncies del jardí, sotmetent-les a l'oblit. Per què aquest neguit? En quin animal m'estic convertint? Les seves mans, de sobte, estan en les meves, recorrent cada racó del meu cos, explorant amb avidesa ànimal. Ara, estic ja davant teu, el meu senyor, la meva pell s'estremeix, et temo. Però també et desitjo, et desitjo d'una manera primitiva, fosca. Pren el meu cos, rei dels ocults. La teva presència diabòlica encarna el prohibit, en tu sento perdre's la meva consciència en una profunditat sense nom. Pren-me, profana la meva castedat, torna'm al principi dels temps. I la bèstia va actuar com un exèrcit ocupant territori ja conquerit. Després va descansar. Ara t'abandonaré, oh bèstia divina, abans que la teva humana condició es reveli i transfiguri de vulgaritat el teu cos i la teva ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada