dimecres, 2 d’abril de 2008

A filosofar, viure i gaudir dels sentits!!!

Si als grans llibres s'hi descriuen els més grans dels plaers intel·lectuals i de fam literària, l'acte de menjar no és només una necessitat, sinó un desig, una sensació, un afecte, un record... una manera d'entendre la vida.

El cuiner, és la ment del poeta, que transforma la materia en sublims degustacions; i la cuina... oh la cuina! Aquest meravellós racó de temptacions gastrofilosòfiques, la ment del paladar que posa en marxa i la panxa ja fa crida de gana ens mostrarà el camí de l'eterna dieta, que mai acabarem cumplin o repetirem una i altra vegada per haver sigut dèbils.

Ens n'hem de sentir orgullosos de tenir com a tradició cultural la cuina i la pastisseria catalana, és part de la nostra manera de ser i demostra sincerament la manera de ser de tots nosaltres. Tenim una cuina atrevida, sincera, humil, relaxada, amiga de la senzillesa, capaç d'adaptar-se, agradable, fabulosa... No se m'acut cap plat ni cap postre, ni cap dolç des del postre més elaborat fins a l'amanida més simple, que no deixi en el subconcient la sensació d'haver-te quedat realitzat. Tan al cuinar-ho com al menjar-ho.

I no és només gràcies al cuiner, sino sobretot gràcies a la terra. L'horta amb els sucosos maduixots del Maresme o l'oli d'arbequina de Lleida o les cebes de figueres, el prat amb el melós filet de la vedella del Pirineu o els embotits de porc de la zona d'Olot o el costellam de cabrit, la pesca amb la delicada gamba de Palamós o el calamar d'Arenys o el marisc de ses illes...

I les nostres begudes? Ai senyor quina greu temptació! No és el meu fort (professionalment) però ja dedicaré un escrit exclusivament a aquest tema, però no me'n puc anar a dormir sense escriure unes línies sobre aquesta delicia: aromes de Motserrat, el banyuls, la mentideta, els moscat, la pomada, el conyac, la barreja, el vi ranci, el calisay, l'anís, l'absenta, la burreta, el priorat, el cava, la cervesa, la ratafia, el moscatell, el mesclat, el licor càtarel cremat, el xertrès, el rebentat, unes aigües de València, el Plisplai, la mamadeta, el vi de missa, el palo mallorquí, el maumau, les herbes Eivisenques... Res, poca cosa per un país tan gros com el nostre. I seguríssim que me'n deixo un bon grapat.

Fabulós! Simplement fabulós!