dijous, 12 de març de 2009

Qui ens ha parit!

Vergonya.

És que potser volen fer-nos creure que som rucs i no ens n'adonem? La gent es queda sense feina i qui surtirà guanyant de tot això, seran els causants de la crisi; serem els treballadors joves o adults qui ho estem patint, i més que ho patirem si segueix així. I si el teu país es diu Catalunya, ja ni us en parlo.

- Amb més de 479.487 aturats/des a febrer del 2009 a Catalunya, amb un 11% d´atur (1200 aturats diaris), l’atur s’ha incrementat a 188.575 persones (+64’8%) en un any
- A les Illes Balears en el mes de febrer es xifra en 74.367 persones. L'augment interanual és del +53,86%.
- Al País Valencià l'augment anual és del 71,42%, a 415.098 a febrer del 2009.

SUMA: ja hi ha 968.945 aturats/des al conjunt dels Països Catalans.


Per culpa de la seva crisi financera (la dels rics) fruit de l´avaricia especulativa i a la desregulació del capitalisme , ho paguem la majoria social on l'especulació immobiliària amb un 60% de la població hipotecada a un euribor que regula un òrgan no democràtic com el BCE prohibeix la seguretat laboral i salarial del treballador.

Aquesta és ja l'època de tornar-nos a estimar, recordar qui som i on som. Desvestir-nos de l'autoodi amb el que ens han disfressat el capital i l'estat neoliberal. El proletariat hem de guanyar aquesta guerra social, pels nostres pròpis beneficis i necessitats com a persones. I encara més, quan estem lligats a un govern procapitalista espanyol. Això són dos punts negatius en contra nostra: que sigui procapitalista i que sigui espanyol.

El govern espanyol, per molt que cantin la igualtat i prediquin el socialisme, no es mereixen ni les sigles del seu partit. Ja no es diu PSOE, es diu PE: Partit Espanyol; la "S" la va perdre quan va injectar 50.000 milions d'euros al sistema bancari (causants d'aquesta crisi) i avals per valor de 100.000 milions, en comptes d'invertir-ho directament als treballadors, gent jove, famílies nombroses o injectar-ho al servei de cobrament d'atur. Va perdre la "O" quan va prometre a la patronal que s'aplicaria unes ajudes especials (o bonificacions) on es promouria els contractes temporals rebaixant la part de la Seguretat Social que ha de pagar l'empresa des d'un 30% fins a un 100% en comptes de promoure el contracte indefinit, única condició que et posen els bancs i caixes per aconseguir un crèdit o fins i tot un microcrèdit de fins a 10.000€. Per als joves, això és una blasfèmia, doncs s'ha adjudicat només el 24,05% de les ajudes al principat, el 51,8% a les Illes Balears i el 43,18% al País Valencià de la renda bàsica d'emancipació que va prometre al 2007 la llavors ministra d'habitatge Carme Chacón sense tenir present que som els més perjudicats per l'atur, la precarietat laboral, i la incompaginació entre vida social, laboral i estudiantil.

Per altra part, el segon punt negatiu és el fet espanyol. Perque estem espanyols per estat impossitiu, en comptes de ser catalans per pròpia voluntat, impedint-nos decidir per nosaltres mateixos quines són les necessitats REALS que necessitem des de Barcelona, València o Mallorca perque des de Madrid no ténen la solució als nostres problemes. L'espoli fiscal actual a Catalunya, és de 3000€ per persona i any aproximadament. No cal dir que aquests diners no els tornem a veure mai més i que es podrien invertir en millores realment necessàries.

dimecres, 4 de febrer de 2009

Homofobia - transfòbia. NO GRÀCIES!

"La dignitat de la persona, els drets inviolables que els són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonaments de l'ordre polític i de la pau social i humana".

Homofòbia: Una fòbia és una por intensa i específica a objectes i situacions concretes, com per exemple als espais oberts (agorafòbai) o als llocs tancats (claustrofòbia). Quan la persona s'enfronta a aquest objecte o situació experimenta ansietat intensa de forma immediata. La persona tendeix a evitar la situació fòbica, encara que reconeix que la por és excessiva o irracional. En aquest cas, homofòbia, té a veure amb la por a l'homoseuxalitat o a ser homosexual i amb el posterior despreci al món i a les persones homosexuals lesbianes, bisexuals o transexuals.

En l'antiguitat (per exemple, entre els grecs, romans, xinesos i egipcis: bàsicament les cultures més abançades de l'època classica) l'homosexualitat era només una manifestació més de la sexualitat del ser humà, sense qualificatiu ni especial rellevància. L'era moderna i sobretot el judeocristianisme va modificar aquesta situació, castigant-lo, censurant-lo i prohibint la seva expressió. Avui dia, en molts països del món l'homosexualitat segueix sent penalitzada o discriminada per llei, fins i tot castigada amb la pena de mort. Un objectiu de les organitzacions que lluiten pels drets dels gais i lesbianes és assolir que es reformin aquestes lleis discriminatòries i que s'aprovin altres que protegeixin explícitament la llibertat d'orientació i identitat sexual. No obstant això, adverteixen que les reformes legislatives per si soles no resoldran les situacions de discriminació i violència que pateixen moltes persones homosexuals, doncs aquestes pors es basen en una homofòbia generalitzada que no només opera a través de les lleis. És doncs necessàri fer un un primer pas, un canvi més aviat social i fomentar l'integració de la cultura del respecte i de la normalitat de la diversitat sexual.

L'homofòbia és un terme que descriu l'odi i el rebuig a gais, lesbianes bisexuals i transexuals. Refereix a la por o a la negativa de persones, organitzacions, agències i/o governs a enfrontar la realitat i les especificitats que té aquest comportament sexual no heterosexual. L'homofòbia té un efecte directe, moltes vegades devastador, sobre la vida de les persones homosexuals. També obstaculitza la posada en pràctica d'estratègies d'educació, prevenció i sensibilització entorn de la diversitat sexual. No és pas només una reivindicació d'uns pocs, si no la necessitat d'esdevindre un fet desacomplexat, on la marginació pot arribar a inhibir les propies relacions homosexuals fins al punt de menystenir-les.

La manifestació en contra del matrimoni homosexual demostra la deriva ideològica de molts grups polítics de la dreta més retrògrada. Les mobilitzacions ultracabernoses organitzades i promogudes pel PP o per Unió Democràtica de Catalunya i amb el suport incondicional de la Conferència Episcopal Espanyola i Plataformes civils afins com e-cristians, demostren la intolerància i la desinformació que pateix una part de la població, on malauradament, l'arma més comú és la pedagogia per a la por.

"La família sí importa" és un dels molts lemes que busquen la confusió i la polèmica ja que dóna a entendre el fet que de tipus de família n'hi ha una: la tradicional heterosexual". Molta gent que promulga aquests missatges, transformen uns dogmes en ignorància; per al poble, aquesta ignorància, es converteix en dubte; el dubte es converteix en por; la por en odi; i l'odi en una ignorància encara més pastosa. I la roda va girant.

Avui en dia, la societat avança, progressa i les societats lliures i justes que volem han de reconèixer els drets individuals i donar la possibilitat de viure a cadascú amb llibertat i respecte.


La teva llibertat acaba on comença la meva.

dijous, 18 de desembre de 2008

Consumisme nadalenc.

Avui al facebook, llegia un escrit d'una de les varies entitats de joventuts comunistes de Catalunya (no recordo les sigles). Parlaven de la crisi, citant que l'haurien de pagar els rics, ja que durant l'etapa neoliberal en que estem passant han sigut ells (els rics) qui s'han pogut embutxacar els diners a costa dels treballadors i treballadores.

Ahir em comentava el company de la pastisseria on he treballat fins fa poc, que una cosa és estalviar per poder fer fron a les multiples despeses que hem d'afrontar tota la ciutadania, i una altra ben diferent és la de no gastar per a res, cosa que a les empreses els hi prohibeix poder fer ingressos, posteriorment pagar els treballadors (sobretot als que cobren per comissions o per hores treballades) i que aquests últims no puguin comprar productes bàsics. Vindria a ser un peix que es mossega la cua.

Fa uns dies, parlant amb els meus pares que són autònoms, em recordaven que no saben com ens ho farem a partir de l'any que ve per tirar endavant. Per aquestes dates de Nadal i des de que era ben petit, he vist als pares treballar com desesperats a la botiga que ténen (fins i tot sense tancar al migdia i obrint també algun diumenge), i això ens ha permès, fer front a les despeses de gairebé tot l'any. Jo tinc un contracte temporal, i ma germana no té feina i encara ha d'acabar el batxillerat i iniciar la carrera universitària (que barata no és).

Potser últimament es parla massa de la crisi econòmica en clau catastrofista, de manera que no hi ha manera de sortir d'aquest cercle viciós que no ens permet aixecar el cap.

Perque ens sorprent tant?

Si cadascú de nosaltres aprenguessim a analitzar els problemes i a trobar-hi una solució, sabriem d'on ve el problema (consumisme generalitzat en època de bonança econòmica), podriem aïllar-lo (eliminant la precarietat: no cal que sigui una feina només dels partits polítics, tothom ha de saber fins on està disposat o disposada a vendre la seva dignitat com a persona per aconseguir els diners necessàris per viure) i així aconseguir trobar la solució (arribar a controlar l'equilibri d'ingressos i despeses per tal de no arruinar-nos i passar les èpoques més difícils molt millor).

Tal com han estat provant de vendre el govnern socialista espanyol (PSC-PSOE), la solució definitva no és donar ajudes als bancs per tal de garantir que tothom pugui demanar préstecs (això podria ser UNA de les moltes solucions, no l'única ni la primera), si no que s'ha d'aconseguir donar les ajudes directament a les famílies més desamparades i a les empreses. D'aquesta manera es podrà mantenir un grau d'independència als bancs que pot arribar a permetre un alleujament econòmic postcrisi, ja que no es tindrà tanta dependència al retornar crèdits.

La solució la tenim tots els ciutadans. Les ajudes el govern. I la dependència els bancs.

Reflexionem-hi.

Salut i república.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Crisi econòmicia: disminució dels drets humans o justificació empresarial?

Ja per tothom és sabut que les coses van maldades. La dependència econòmica a la qual el conjunt mundial, independent del seu estatus social hi estem tots ficats de ple és realment inqüestionable. I realment, com més malament van les coses, més es valora la pela i menys la llibertat individual. És natural pensar que el fet de no poder arribar a final de mes és fotut i més encara quan hem estat acostumats a un nivell de benestar alt on la necessitat de cadascú està reflexat en el sistema de consum en sèrie (altrament dit capitalista).

La crisi econòmica produeix l'anomenat dèficit. I no només econòmic, si no també un dèficit social, un dèficit nacional, un dèficit humà, i per sobre de tot, el dèficit de la seguretat personal -en el ben entès de la frustració que patim tots plegats per poder rendir molt més del que podem a la feina).
La mal anomenada èlit empresarial (burgesia a seques, com la de principis del segle passat) continua tallant el pastís. I el poble continua amb el plat buit, només amb la felicitat de poder rapinyar alguna molla de pa quan acaben de menjar els primers.

La classe treballadora, i en especial els joves i els jubilats, continuem doncs encadenats i emmordassats per a que uns pocs puguin viure sense problemes, per a que uns pocs puguin seguir mentint, per a que uns pocs puguin dormir tranquils sense patir pel futur. Bé, potser si que patiran, però per poder continuar mantenint uns certs beneficis personals a costa dels demés.

I la solució no és pas que el govern d'en ZP es centri a aportar liquiditat als bancs, o anar a repartir el cafè a les reunions del G20. Qui són els que pateixen més les crisis? la classe treballadora, els immigrants, els joves, els jubilats, les dones. Qui pot passar amb més facilitat aquesta crisi? Els empresàris, la monarquia i el seu sèquit de comptes compteses i barons, els grans capitals que s'han anat enriquint tot aquest temps.

No amics, no. La solució no ens la portarà ZP: la seva Espanya plural, federal i d'igualtat no existeix. La solució la tenim nosaltres mateixos davant dels nassos. Consisteix en realitzar tres passos molt simples, i no cal que els facin només els polítics catalans, també ho podem fer la gent de carrer.

Un primer pas cap a la igualtat de Ple Dret (personal, social, econòmic i nacional) està en la distinció de classes: qui més s'enriqueix, més paga, i després es reparteix. La solució és la mateixa que en el cas de la llei verda catalana: qui més contamina, més paga.

El segon pas, és el respecte i l'erradicació de l'autoodi. Creurens que som un poble de veritat, que som catalans i prou. Hem de crear consciència nacional per poder tirar endavant sense dependre dels altres. Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. La política, o te la fas o te la fan (Joan Fuster).

El tercer pas és la independència dels Països Catalans i crear així, l'estat de benestar que ens mereixem TOTS els catalans i catalanes, en una República lliure i magnífica en ella mateixa, des del més humil dels treballadors fins el més influent dels empresàris.


Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

Visca Catalunya! Mori el borbó!

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Què és l'escoltisme i els escoltes?

L'escoltisme.
El moviment escolta té caràcter nacional, internacional i universal, tot alhora. La seva finalitat consisteix a dotar cada nació per separat i el món sencer d'una joventut que sigui forta físicament, moralment i espiritualment.

És NACIONAL en el sentit que aspira, a través de les organitzacions nacionals, a enfortir cada nació dotant-la de ciutadans útils i sans.

És INTERNACIONAL en el sentit que no reconeix fronteres en la companyia dels escoltes.

És UNIVERSAL en el sentit que insisteix en la confraternitat universal entre tots els escoltes de totes les nacions, classes o creences.

El moviment escolta no es proposa de debilitar, sinó d'enfortir les creences de l'individu. La Llei escolta disposa que l'escolta practiqui la seva religió amb veritable sinceritat, i el caràcter del Moviment prohibeix qualsevol mena de propaganda sectària en les reunions mixtes.

Els escoltes.
Jo suposo que no hi ha cap minyó que no desitgi d'ésser útil al seu país, d'una manera o altra. Hi ha una manera fàcil d'assolir-ho, i és fent-se escolta.

Com sabeu, un escolta a l'exèrcit és, generalment, un soldat que ha estat escollit per la seva intel·ligència i pel seu coratge perquè en temps de guerra vagi endavant a descobrir on s'escau l'enemic i informi el seu comandant de tot el que hagi pogut veure.

Però, a més dels escoltes de guerra, hi ha els escoltes de pau, homes que, en temps de pau, fan una feina que demana el mateix coratge i la mateixa habilitat.

Són els homes de la frontera del món civilitzat. Els pioners i trampers de l'Amèrica del Nord i del Sud, els caçadors de l'Àfrica Central, els exploradors i els missioners d'arreu del món, els homes del bosc i els ramaders d'Austràlia, la policia muntada del Canadà i de l'Àfrica del Sud -tots ells són escoltes de pau, homes de debò en tota l'extenció de la paraula, experts en les arts de l'escola. Tots ells saben com viure en la jungla, saben trobar sempre el camí i són capaços d'interpretar els senyals i les petjades més insignificants. Saben tenir cura de la pròpia salut sense necessitat del metge, són forts i coratjosos, estan sempre a punt d'afrontar qualsevol perill i sempre amatents a ajudar-se els uns als altres. Estan acostumats a tenir la vida en perill i a jugar-se-la sense cap mena de vacil·lació si amb això poden servir el seu país.

Renuncien a tot, als seus desigs i comoditats personals per tal de complir la seva tasca. I fan tot això perquè és el seu deure.

La vida dels homes de la frontera és una vida magnífica, però no la pot emprendre tothom que es pensi que li agradaria, si no s'hi ha presentat per endavant. Els que hi reïxen són els que van aprendre les arts de l'escoltisme quan encara eren nois.

La pràctica de l'escoltisme resulta molt útil per a qualsevol mena de vida que emprengueu. Un científic deia que resultava profitosa per a un home dedicat a les ciències: us ajuda a descobrir petites coses sobre l'aire, la llum, etc. I que necessari és també per a un metge o per a un cirurgià d'observar un petit senyal, com fa l'escolta, i interpretar-ne el significat!

(...)


Fragment extret del llibre Escoltisme per a nois. Col·lecció escoltisme. Robert Baden-Powel.

La bellesa de la bèstia.

Ara fa una estona, revisant vells texts i poemes que fa temps ja no revisava ni reescrivia, ja gairebé havia sumit en l'oblit un poema que (buf!) fa temps em va deleitar la imaginació més sensual que podia tenir en no més de setze anys. El vaig extreure d'un comic eròtic. La veritat és que és l'últim lloc on imaginava que es podria publicar un poema, tot i que les vinyetes esqueien d'allò més bé. Lògicament, la imaginació hi feia moltíssim, doncs no només excita, sino que realment sembla que ho visquis. Com a mínim, a mi em passa. Recordo haver-los'hi explicat als companys de classe el relat, i trobar-hi semblança amb el conte de la bella i la bèstia, però crec que segurament l'autor relata més que això. El problema, està que per molt que busqui, no trobo cap llibre sobre l'autor, si realment existeix. Si algú li sona el nom (o més propiament, el pseudònim de l'autor), que ho comenti. Aquí teniu aquesta delicia:

La bellesa de la bèstia:
No vull la indolència dels salons, ni la conjura galant de la seva música enganyosa. Ara, només escolto la seva crida, l'udol sec de la seva luxúria desencadenada. La nit sagna per la ferida que va obrir la bèstia, una força salvatge m'arrossega cap a ell. De sobte, sento elevar-se amb aguda verticalitat, el centre del seu poder. L'olor obscena, profana les fragàncies del jardí, sotmetent-les a l'oblit. Per què aquest neguit? En quin animal m'estic convertint? Les seves mans, de sobte, estan en les meves, recorrent cada racó del meu cos, explorant amb avidesa ànimal. Ara, estic ja davant teu, el meu senyor, la meva pell s'estremeix, et temo. Però també et desitjo, et desitjo d'una manera primitiva, fosca. Pren el meu cos, rei dels ocults. La teva presència diabòlica encarna el prohibit, en tu sento perdre's la meva consciència en una profunditat sense nom. Pren-me, profana la meva castedat, torna'm al principi dels temps. I la bèstia va actuar com un exèrcit ocupant territori ja conquerit. Després va descansar. Ara t'abandonaré, oh bèstia divina, abans que la teva humana condició es reveli i transfiguri de vulgaritat el teu cos i la teva ànima.

Varon Orlando.

divendres, 26 de setembre de 2008

Maragall dimissió!

"El Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya insta als centres educatius a certificar fins el 13 de juny que faran la tercera hora de castellà que preveu el decret del Ministeri d'Educació espanyol de finals de 2006. En les instruccions enviades el 31 de març a tots els centres, Educació obliga les escoles a especificar com aplicaran la tercera hora en llengua castellana, i els adverteix que si no compleixen no tindran autorització per tirar endavant el projecte lingüístic de l'escola.Esquerra independentista denuncia aquest atac frontal del Departament i el Ministeri a l'autonomia dels centres que trenca el pacte que ERC i PSC van signar amb el DECRET 142/2007 publicat el juny del 2007 i constata que una vegada més es certifica la deslleialtat dels socialistes catalans vers el país i la seva subordinació als interessos del PSOE."

Aquest atac, més repetitiu que l'allioli, alhora que lamentable, ha demostrat una vegada més el "perfum encantador" dels socialistes està podrit per l'espanyolisme popular. Que aquest senyor, el senyor Ernest Maragall, vingui mirant de vendre la moto, de que el castellà és bonic i altres històries de pa sucat amb oli, convenceran a més o menys persones. Però que insti a les escoles, a acceptar tan si com si aquest decret de llei, realment fa molta molta pena. És indignant. El senyor Maragall, pel que sembla, té de sentiment català, el que té una formiga de semblança amb un elefant.

Què li ha promès el PSOE, senyor Maragall? Un sou més digne? Més vacances?Ja ho vaig exigir, en el meu antic blog, farà cosa d'un any aproximadament, i ho repetiré tantes vegades com faci falta:

EXIGEIXO LA DIMISSIÓ DEL CONSELLER ERNEST MARAGALL DE LA CONSELLERIA D'EDUCACIÓ PER LA SEVA FALTA DE CONSIDERACIÓ PER LA SOCIETAT CATALANA, PER LA SEVA FALTA D'AUTOESTIMA ENVERS LA LLENGUA CATALANA, PER INCOMPLIR EL PACTE DE GOVERN (ENFORTINT AIXÍ L'ESTRATEGIA DE LA DRETA CATALANA) I PER SOBRE DE TOT, PER AMENAÇAR A LES ESCOLES A COMPLIR ELS DESITJOS DEL GOVERN DEL PSOE.

ÉS INDIGNANT!

PD: (Tot i referir-se a dates i a un context polític ja passat, aquest article el vaig publicar a principis de juny del 2008 a un dels diferents blogs que tenia abans. Tot i tancar aquells blocs, he preferit mantenir aquest article).

dijous, 7 d’agost de 2008

Mousse de licor d'independència.

Ingredients:
1 litre de licor d'igualtat d'oportunitats.
10 rovells d'autoeterminació.
600g de sucre de la felicitat.
2 litres de nata republicana
15-18 fulles de gelatina de legitimitat catalana.
Decoració: fruites de la passió per la terra.

Elaboració:

- Batre la nata fins que quedi semi muntada i reservar-la a la nevera. Rehidratar les fulles de gelatina amb aigua fresca.

- Coure al bany maria els rovells i el sucre fins que quedi una crema lligada i sense grumolls del sucre.

- Afegir-hi, fora del foc, el licor, i després la gelatina fosa en una mica del licor.

- S'hi va incorporant la nata sempre poc a poc i de manera envolvent per a evitar fer baixar la nata.

- Servir la mousse en copes elegants i guardar a la nevera durant unes 2 o 3 hores per aconseguir que agafi cos. Passat aquest temps, ja es pot servir, amb alguna peça de fruita de la passió col·locada per sobre de la mousse.

Bon profit!


Observacions: Aquesta copa està molt més bona acompanyada d'uns carquinyolis antiborbons quan estàs amb els amics, la família o amb aquells a qui més estimes.

dimecres, 14 de maig de 2008

Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!!!

PER FER MEMÒRIA: DISCURS DE LLUÍS COMPANYS PROCLAMANT L’ESTAT CATALÀ EL 1934.

Les forces monàrquiques i feixistes, que des d’un temps ençà pretenien trair la república, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el poder. Els partits i els homes que han fet públiques migrades contra el nostre poble i els nuclis que prediquen constantment, l’odi i la guerra contra Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions. Els fets que s’han produït donen a tots els ciutadans la clara sensació que la República, en els seus fonamentals postulats democràtics es troba en gravíssim perill.

En aquesta hora solemne en nom del poble i del Parlament, el govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, i proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola i en enfortir i establir la relació amb els dirigents de la protesta contra els feixistes els invita a instaurar a Catalunya el govern provisional de la república que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel de vestir una república federal lliure i magnifica.

El govern de Catalunya estarà en tot moment en contacte amb el poble. Aspirem a establir a Catalunya el reducte indestructible de les essències de la república. Invito a tots els catalans a l’obediència al govern i a que tothom acati les meves ordres, amb l’entusiasme i la disciplina del poble ens sentim forts i invencibles. Mantindrem a ratlla a tothom! però cal que cadascú es contingui i es subjecti a la disciplina i a la consigna dels dirigents. Catalunya arbora la seva bandera! Crida a tothom al compliment del deure i a la obediència absoluta al Govern de la Generalitat, que des d’ara trenca tota relació amb les institucions falsejades. El govern, des d’aquest moment, obrarà amb energia inexorable perquè ningú provi de pertorbar i pugui comprometre els objectius patriòtics, amb la seva actitud. Catalans! L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat ens acompanya. Cadascú al seu lloc! Catalunya i la república al cor de tots! Visca Catalunya! Visca la república! Visca la llibertat! ”

La coalició Front Popular, encapçalada per Lluís Companys i lògicament per ERC, guanya les eleccions del 16 de febrer del 1936. Li toca doncs, a en Lluís Companys sortir al balcó de la Generalitat aclamat pel poble català:

“ Catalans! He de realitzar un esforç per superar l’emoció d’aquests moments per poder dirigir-vos la paraula. És lo meu poble. Lo vostre poble, aquesta plaça i aquest balcó! Tornarem a reprendre la nostra tasca després d’hores doloroses i amargues. Per la voluntat! Per la simpatia i l’afecte de la sagrada onada popular estem aquí altre vegada! Venim aquí per servir els nostres ideals. Portem l’anima pletòrica de sentiments. Res de venjances, però si un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!!”

dimecres, 2 d’abril de 2008

A filosofar, viure i gaudir dels sentits!!!

Si als grans llibres s'hi descriuen els més grans dels plaers intel·lectuals i de fam literària, l'acte de menjar no és només una necessitat, sinó un desig, una sensació, un afecte, un record... una manera d'entendre la vida.

El cuiner, és la ment del poeta, que transforma la materia en sublims degustacions; i la cuina... oh la cuina! Aquest meravellós racó de temptacions gastrofilosòfiques, la ment del paladar que posa en marxa i la panxa ja fa crida de gana ens mostrarà el camí de l'eterna dieta, que mai acabarem cumplin o repetirem una i altra vegada per haver sigut dèbils.

Ens n'hem de sentir orgullosos de tenir com a tradició cultural la cuina i la pastisseria catalana, és part de la nostra manera de ser i demostra sincerament la manera de ser de tots nosaltres. Tenim una cuina atrevida, sincera, humil, relaxada, amiga de la senzillesa, capaç d'adaptar-se, agradable, fabulosa... No se m'acut cap plat ni cap postre, ni cap dolç des del postre més elaborat fins a l'amanida més simple, que no deixi en el subconcient la sensació d'haver-te quedat realitzat. Tan al cuinar-ho com al menjar-ho.

I no és només gràcies al cuiner, sino sobretot gràcies a la terra. L'horta amb els sucosos maduixots del Maresme o l'oli d'arbequina de Lleida o les cebes de figueres, el prat amb el melós filet de la vedella del Pirineu o els embotits de porc de la zona d'Olot o el costellam de cabrit, la pesca amb la delicada gamba de Palamós o el calamar d'Arenys o el marisc de ses illes...

I les nostres begudes? Ai senyor quina greu temptació! No és el meu fort (professionalment) però ja dedicaré un escrit exclusivament a aquest tema, però no me'n puc anar a dormir sense escriure unes línies sobre aquesta delicia: aromes de Motserrat, el banyuls, la mentideta, els moscat, la pomada, el conyac, la barreja, el vi ranci, el calisay, l'anís, l'absenta, la burreta, el priorat, el cava, la cervesa, la ratafia, el moscatell, el mesclat, el licor càtarel cremat, el xertrès, el rebentat, unes aigües de València, el Plisplai, la mamadeta, el vi de missa, el palo mallorquí, el maumau, les herbes Eivisenques... Res, poca cosa per un país tan gros com el nostre. I seguríssim que me'n deixo un bon grapat.

Fabulós! Simplement fabulós!